(Davant del nínxol del poeta)
Domènec sempre havia manifestat una fonda estimació i un lligam emocional molt fort amb la mare, la Sra. Francisca Torrus. El somni més preuat del poeta fou el retorn a casa i el retrobament amb els braços materns, un desig manifestat en nombrosos poemes. La mort de la mare, l’any 1942, li suposà un cop duríssim, impossible de pair. Domènec dedicà un sentit poema a la mare morta per tal que fos col·locat en el seu nínxol:
LA LLUM DEL RECORD
D’ençà que partires, mare,
els anys que han passat
són molts.
Però jo et recordo
encara
amb un record que és
llum clara
i amb fervor silent i dolç
venero el grapat de pols
que tu ets ara.
La guerra de 1936-1939, el camp de concentració, l’exili, la Segona Guerra Mundial... Temps difícils per a la poesia i els poetes. Domènec hagué d’afrontar situacions molt dures, però probablement la més feixuga de totes fou la separació de la pàtria. L’enyorança de la terra, del paradís perdut de la infantesa i la joventut..., “aquella set que no em deixa”, fou el dolor que no l’abandonà mai.
Un cop mort el general Franco l’any 1975, Domènec Perramon començà els preparatius per tornar a Catalunya. A final d’aquell mateix any, però, fou diagnosticat d’una greu malaltia. Domènec Perramon va morir l’1 de febrer de 1976.
La seva vídua, Brenda Hudson, prengué la decisió de retornar el poeta a la seva estimada pàtria. Després d’uns feixucs tràmits, Domènec Perramon fou enterrat al cementiri d’Arenys de Munt, al mateix nínxol on reposaven les restes de la mare. Aquest nínxol ha estat testimoni de nombrosos homenatges que el poeta ha rebut per part de diferents entitats i institucions.
L’any 1977, l’editorial Curial publicà l’Antologia poètica del nostre poeta.
L’any 1998, sota l’impuls del Col·lectiu pel Museu Arxiu d’Arenys de Munt, veié la llum la Nova antologia poètica. Aquell mateix any, després d’una campanya de conscienciació, fou acordat que l’Institut d’Ensenyament Secundari d’Arenys de Munt portés el nom de Domènec Perramon.
Francisca Torrus, mare del poeta
Brenda Hudson amb Rosa Verdú. Octubre de 1977
EL VIATGE
Les llàgrimes de la nit,
amb un dring fi, com de plata,
van caient al rierol
que s’esmuny entre els pollancres.
La boirina del torrent
s’esfilegassa en les canyes...,
ai, quin lligam pel meu cor,
els cabells blancs de la mare!
En la neu dels seus cabells
rossinyols d’amor niaven;
i avui em sento enyorós
d’antigues cançons de falda.
La mare, abans de morir,
em digué: “Pren una barca
d’ideals. Fes-te a la mar,
timoner de l’esperança”.
D’aures d’amor pressentit
serà tan àgil la barca,
que tindrà, alleujant-li els rems,
un sostingut batre d’ales.
Navega totes les nits
amb set d’estrelles a l’ànima.
El teu destí et menarà
a una platja blanca, blanca,
i a l’arena de platí
vindrà l’estrella més alta
a fer-te, d’un bes al front,
príncep del més pur viatge.
Porta el meu record amb tu,
ben clar, que l’estrella sàpiga
que en el fervor del teu vers
encara és viva la mare.
Quan li hauràs parlat de mi,
ja podràs dir-li: “Germana”.
El bes d’una estrella viva
és el guardó del viatge.
(1937)
< 3. Guerra i exili | 5. L'Arxiu Domènec Perramon a Can Borrell >