Domènec Perramon i Torrus (Canet de Mar, 1906 - Londres, 1976). Poeta i Mestre en Gai Saber. De ben petit, la seva família es traslladà a Arenys de Munt, un poble que el poeta sempre considerà el seu poble. Durant la major part de la seva estada a Arenys de Munt, la família Perramon va viure al número 34 de la rambla Sant Martí.
Ben aviat la poesia seduí l’esperit del jove Domènec. Nombrosos poemes començaren a brollar del seu esperit inquiet i sensible. Aquells foren uns versos que aniria polint al llarg dels anys. L’any 1932 irrompé amb força en els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1932 amb el poema La pau dels silencis, que va merèixer la Viola d’Or i Argent. Des d’aquells moments, l’allau de poemes guardonats no tingué aturador, arribant a la seva culminació als Jocs Florals de Buenos Aires (1941) quan obtingué els tres Premis Ordinaris dels Jocs Florals. Un profund lirisme i una gran pulcritud estètica traspuen en totes les seves composicions. Domènec ha estat definit com el “poeta de l’elegància”.
El gener de 1939, carregat amb una motxilla farcida amb els seus poemes, emprengué el camí de l’exili. Fou internat al camp de Sant Cebrià de Rosselló, on caigué greument malalt. Gràcies al Comitè Britànic d’Ajut als Refugiats pogué marxar cap a Anglaterra. Guanyar-se la vida a l’exili no fou gens fàcil. Aconseguí treballs de curta durada i una feina a la BBC traduint obres de teatre que eren radiades amb destí a l’Amèrica Llatina.
Domènec portà sempre clavat al pit el “silenci roent de l’exili”. L’enyorança del seu poble i de Catalunya va ser un tema sempre present en el batec de la seva poesia. La coneixença i casament amb Brenda Hudson li alleugerí el pes de la soledat. Morí a Londres l’1 de febrer de 1976, mentre preparava el retorn a la pàtria. Les seves restes reposen al cementiri d’Arenys de Munt. Des de l’any 1998 l’Institut d’Ensenyament Secundari d’Arenys de Munt porta el seu nom.
PETIT MÓN QUOTIDIÀ
Ens lleguen una tristesa
els Sants i els ocells de pas;
que el nostre vol és escàs,
i lluny la terra promesa.
Les neus totals de puresa,
en un descens molt lent són.
Doncs, l’escalf d’un petit món
endolceixi la tristesa.
Si la rosa té defesa
la vida fora del tany,
un llibre li alleuja el dany
amb un pol·len de tristesa...
- Petit món quotidià:
obre’ns, amb Amor, la mà!
(Londres, 19 de març de 1941)