La família Perramon es traslladà a Arenys de Munt, ja que el pare, Fèlix Perramon, aconseguí la feina de primer tècnic de l’empresa Sobrino de Francisco Guasch. Des de ben jove, Domènec participà activament en la vida cultural del poble a través del Casal Català d’Arenys de Munt (vetllades literàries, teatre, publicacions...). Tot i seguir els cursos de tecnologia de teixits, la poesia bullia dins del seu esperit inquiet. Amb una formació literària autodidacta, obsequiava tothom amb poemes i dibuixos que confegia amb motiu d’esdeveniments assenyalats (noces, onomàstiques, comunions...). La creació d’un poema era per a ell un acte solemne i sublim i, abans d’agafar la ploma -ho explicava als amics-, es rentava les mans.
Domènec mantingué una estreta relació amb la generació republicana d’Arenys de Munt i, al seu caliu, el poeta s’anà modelant políticament. Es feu militant de la Unió Socialista de Catalunya, un partit amb qui compartí la seva ideologia catalanista i republicana.
Des de 1930, passà residir a Barcelona. L’ambient bohemi i literari de la capital catalana fascinà el poeta, al temps que ampliava el llistat d’amistats: Rosa Verdú, Josep Cañas, Cecília Gubert... L’any 1934 aconseguí una plaça de funcionari de la Conselleria d’Economia i Agricultura de la Generalitat de Catalunya. Al mateix temps, anava rebent nombrosos premis i guardons en els certàmens literaris on participava: Barcelona (1932, 1933, 1934, 1936), Perpinyà (1933, 1934, 1935), Girona (1933, 1934, 1935), Lleida (1932), Terrassa, Ripoll, Canet de Mar, Malgrat, Sant Celoni, el Prat de Llobregat...
Malgrat l’ambient cosmopolita de la capital catalana, el paisatge rural d’Arenys de Munt, viscut amb passió durant la seva adolescència i joventut, traspua en nombroses de les seves composicions.
A sobre, poema A poc a poc. Arenys de Munt, 1929.
A sota, caricatura del sastre Joan Cot
CLIXÉ DEL PORT DE BARCELONA
La ciutat té una fatiga
en el port, cada ponent,
quan el bleix marí s’abriga
d’una boira sangonent
que pels pals s’entortolliga
com un vel d’enyorament,
mentre les veles mustiga
el besar del sol rogent.
Més tard, neden les mirades
de les naus, emmirallades
en els ulls del port amic.
I quan ell clou les parpelles,
brilla un triangle d’estrelles
en el front de Montjuïc.
(Barcelona, 1933)